Història

L’església parroquial de Gandia va ostentar la titularitat de Santa Maria de l’ Assumpció des dels seus orígens -cap al 1245-, arran de la conquesta del Castell de Bayrén per Jaume I.

A finals del segle XIV el senyor territorial -després duc-, Alfons d’Aragó el Vell, inicia la construcció d’un gran temple. És per estes dates quan Pedro i Johan Lobet cisellen amb pedra de Cotalba (a 30 florins la peça) les escultures de l’Apostolat, destinades al principi a ornamentar el frontispici de la façana de ponent.

El 1417 es reinicia un nou projecte de temple, en temps del fill i successor al ducat, Alfons el Jove, encara que amb la seua mort -el 1422- va quedar abandonat el projecte, justament en la seua mitat. D’esta època data la bellíssima portada gòtica de Santa Maria, obra de Johan Franch. El projecte el va reprendre, a finals del segle XV, la Sra. María Enríquez de Luna -viuda tant de Pere Lluís de Borja, I duc de Gandia, com del seu germà Joan de Borja i Cattanei, II duc de Gandia, assassinat a Roma, 1497-, aconseguix del Papa Alexandre VI la butlla per erigir la parròquia de Santa Maria de l’ Assumpció en església col·legiata, sol·licitud que es veuria complaguda el 26 d’octubre de 1499.

Tal honor exigia la represa del temple, que quedava finalitzat -d’acord amb el vell projecte- el 1500 es completava amb una bella façana, la Porta dels Apòstols, de transició ja entre l’estil gòtic i el renaixentista, obra dels Forment . Mentrestant Paolo da San Leocadio pintava les belles pintures del «Retaule dels Set Goigs» i les assemblava en un fustam gòtic executat per Damià Forment, que al seu torn col·locava -presidint este retaule- una bellíssima talla policromada de Santa Maria.

El temple i la seua torre campanar van ser víctima dels terratrèmols de vegades diverses (particularment a finals del segle XVI) i van patir freqüents reformes al llarg dels segles. A l’últim terç del XVIII es va intentar transformar tot l’interior, seguint les normes del més pur estil classicista, però -afortunadament i per causes així d’índole arquitectònica com a econòmica- el projecte de reconversió al nou estil no es va dur a terme i l’església va continuar ostentant el disseny original, el seu estil natural i propi, el gòtic.

El 1836, com a conseqüència de la Desamortització, va ser confiscat el patrimoni col·legial i el temple va funcionar com a simple església parroquial. La seua reinstauració com a col·legiata no es produiria fins al juny de 1911. El 6 de juny de 1931 seria declarat el temple Monument Històric Nacional.

El 2 d’agost del 1936, la col·legiata va ser incendiada i els seus retaules i imatges cremats o robats. I per decret del govern local es va derrocar tot l’altar i presbiteri.

Després de nou anys d’inactivitat, el 1945 es va tornar a obrir al culte i, una vegada restablerta les relacions entre l’Església i l’Estat -pel nou Concordat del 1953-, adoptava un règim de tutela compartida (Patronat-Prelat). El 7 de març de 1965, suprimit el patronat i extingit l’antic cabildo, la col·legiata quedava acollida al règim jurídic del dret comú.
La col·legiata gandiense albergava un immens tresor, fruit de múltiples donacions a través dels sigles. A l’Exposició Internacional de Barcelona dels anys 1929-1930 van ser exhibides fins a 19 peces dels fons del tresor artístic, algunes, veritables joies d’orfebreria, com la Custòdia renaixentista llaurada el 1548 per l’orfebre fra Antonio Sancho de Benevento del proper Monestir de Sant Jeroni de Cotalba i que, escapant a la confiscació desamortitzadora, va venir a parar a la col·legiata. Però hi havia moltes altres obres d’art: creus processionals, calzes, custòdies, reliquiaris, llums, ornaments litúrgics…, per no parlar de retaules, talles, llenços…, del riquíssim arxiu general o de l’arxiu coral.

Poc queda de tot aquell tresor immens; el més rellevant set de les escultures dels Lobet (finals del s. XIV), quatre al Museu Nacional d’Art de Catalunya: (Sant Pau, i els evangelistes Sant Mateu, Sant Lluc i Sant Joan); i tres més al Kunstindustriemuseum de Copenhaguen: (Sant Pere, Santiago el Major i Sant Bartomeu). De l’arxiu musical se’n va salvar el famós Cançoner de la Seu, actualment a la Biblioteca de Catalunya. Tot i això, fa pocs mesos es va saber de la possessió del cap d’un Apòstol per part de l’Ajuntament, després que el regalara un veí, i de la possible conservació dels quadres del retaule de Paolo de San Leocadio. La Col·legiata de Gandia reconeix la propietat de tots estos objectes, i treballa incansablement per recuperar-la, per no perdre l’esplendor de la seua història i del seu patrimoni.