Renovació Carismàtica

La Renovació Carismàtica Catòlica, Moviment Carismàtic Catòlic o Renovació a l’Esperit Sant és un corrent de gràcia dins de l’església catòlica que integra comunitats i grups de pregària i lloança, usualment estructurats com a moviments apostòlics, els quals es caracteritzen per la pràctica de carismes com parlar en llengües, la intercessió, la pregària comunitària, els recessos espirituals i jornades de convivència.

Prové històricament del moviment carismàtic pentecostal originat a partir de l’obertura del Concili Vaticà II, i més tard va ser acollit pel catolicisme.

L’expressió «renovació carismàtica» prové del ministre luterà Harald Bredesen, que el 1962 va començar a fer servir el terme «carismàtic» per referir-se a les activitats de les Esglésies protestants històriques més tradicionals. Confrontat amb el terme «neopentecostal», va parlar d’una «renovació carismàtica» a les Esglésies històriques.

Pau VI va designar Leo Jozef Suenens, un dels moderadors del Concili Vaticà II, com el seu representant en la Renovació Carismàtica Catòlica. Identificat profundament amb ella, este cardenal belga i els seus escrits van oficiar com a guia i suport eclesial inicial del moviment. La Renovació Carismàtica va ser acceptada com a moviment catòlic el 1973, durant el pontificat de Pau VI.

Fa un parell d’anys, després de la impossibilitat de continuar la seua tasca al Palau Sant Duc, propietat de la Companyia de Jesús, el grup carismàtic es va traslladar fins a la Insigne Col·legiata de Gandia, el qual va comptar amb l’acceptació de l’Abat Ángel Saneugenio, i des de llavors es reunixen els dimarts a la vesprada als locals parroquials.